Introducció

Un dels conceptes que major interès ha suscitat en el camp de la psicologia, especialment durant l’última dècada, és el de resiliència.

La R.A.E. defineix resiliència com la resistència d’un objecte al trencament per cop. Una altra definició, més pròxima a les ciències físiques que a les ciències socials, és la capacitat d’un cos o material de recuperar la seva estructura original després d’haver estat sotmès a una pressió que hagués produït una deformació en aquest cos.

(Kumpfer et al., 1998), ha descrit, ja en termes psicològics, el concepte de resiliència, observant l’habilitat/capacitat de nens de poca edat per a sobreposar-se a esdeveniments extrems, traumàtics, o com menys, situacions amb elevats nivells d’estrès sostingut. Kumpfer atribueix aquesta capacitat a la concomitància de factors biològics com el temperament, i les característiques internes del nen: intel·ligència, locus de control…també l’ambient en el nucli familiar relacionat amb el número i qualitat dels suports en el procés de criança.

Els primers estudis en l’àmbit de la resiliència van ser duts a terme amb pacients amb diagnòstic d’esquizofrènia, persones exposades a l’estrès i pobresa extremes i subjectes que van vivenciar esdeveniments traumàtics en edats primerenques, (Cicchettti, 2003). Un altre estudi pioner va ser el operativizado per Werner, (Werner, 1989; Werner i Smith, 1982,1992, 2001). L’estudi es va realitzar en una illa de Hawaii anomenada Kiuai. Tots els nens participants en l’estudi havien travessat algun tipus de situació extrema. Els resultats de l’estudi van mostrar com un terç d’aquests nens, en edat adulta, tenien un comportament totalment adaptatiu i salubre; havien format famílies amb un adequat funcionament psicosocial, mostraven resistència temperamental, intel·ligència i trets de personalitat plaent.
Els elements originadors de l’interès per l’estudi de la resiliència en psicologia i psiquiatria són, per tant, el coneixement de l’etiologia i posterior desenvolupament de la patologia en els nens vinculada als antecedents psicopatològics dels seus progenitors i/o familiars de consanguinitat pròxima, adversitats contextuals com la pobresa, els conflictes interpersonals, problemes perinatals, o la combinació de més d’uns d’aquests factors de manera concomitant. Alguns dels factors adversos anteriorment comentats més estudiats, especialment als Estats Units, són el divorci dels pares i esdeveniments traumàtics com a abusos, abandó o la guerra, (Garmezy i Mastern, 1994). Serveixin com a exemple els estudis duts a terme per Hetherington i Stanley-Sagan, (1999), Hetherington, Bridges i Insabella, (1998), els quals reflecteixen majors índecies de malalties, problemes de salut mental, menor rendiment acadèmic i major presència de consum de substàncies estupefaents en fills amb pares divorciats.

Definició
Anàlogament al que succeeix amb altres conceptes com la intel·ligència, -tothom sap a què ens volem referir quan parlem d’intel·ligència o de resiliència-, no existeix un consens definitori de l’element. Sí que n’hi ha a assumir les parts constituents de la qualitat resiliència, com són la capacitat d’afrontament en positiu davant el risc o l’adversitat i la diligència en l’acompliment d’aquest afrontament. Molts experts coincideixen que la dificultat definitòria de resiliència resideix en la necessitat d’inferir-la a partir dels èxits i fracassos esdevinguts en les històries vitals dels individus, modulats i concretats per variables situacionals. Es considera un tret del self que, a més de dotar a la persona que l’alberga d’una capacitat d’afrontament i una elasticitat regenerativa davant els episodis de desgast molt prominent, reflecteix una qualitat pràcticament paradoxal, com és el fet que semblés l’adversitat el millor reforzador de la pròpia resiliència.

La definició més acceptada és la proposta per Garmezy, (1991), qui defineix la resiliència com “la capacitat per a recuperar-se i mantenir una conducta adaptativa després de l’abandó o la incapacitat inicial en iniciar-se un esdeveniment estressant”. Luthar, Cicchetti i Becker també van aportar una definició que ha generat notable consens: procés dinàmic que abasta l’adaptació positiva dins del context d’una adversitat significativa”. Aquestes definicions impliquen que els subjectes resilients han estat exposats a una amenaça significativa o una adversitat elevada i que han dut a terme una adaptació positiva malgrat les agressions a les qye ha estat exposat el seu procés de desenvolupament personal.

Característiques de la Resiliència
És important assenyalar que el concepte resiliència no és tant de sinònim d’invulnerabilitat sinó més aviat l’habilitat de reposar-se davant esdeveniments adversos o punitius.
Els primers estudis sobre la resiliència tenien com a objectiu taxonomizar les qualitats personals dels “nens resilients”. Els resultats dels estudis van permetre identificar, de manera estable, tres grups de factore intervinents en la gènesi i consolidació de la personalitat resilient: 1) atributs personals dels propis nens, 2) característiques personals i funcionals del nucli familiar, i 3) característiques de l’ambient social del nen.

Un efecte col·lateral dels resultats d’aquests estudis va ser la definitiva desestimació del concepte “control de l’ego”, molt utilitzat en les albors del procés investigativo de la resiliència. El control de l’ego consistia, segons Block i Block, (1980), en “la capacitat dinàmica d’un individu per a modificar el seu nivell modal del control de l’ego, en l’una o l’altra direcció, com una funció de les característiques de la demanda de l’ambient”.

Altres factors de recent incorporació al corpus constitutiu de la qualitat resiliència són: la capacitat d’equanimitat de la persona, -entenent que l’aptitud de poder emetre judicis ponderats dels esdeveniments adversos adquireix una funció acte reguladora de la conducta de l’individu respecte a aquest esdeveniment advers o nociu., l’autoconfiança, -estretament relacionada amb la qualitat anteriorment esmentada-, solitud existencial, .entesa com la capacitat de l’individu de fer un ús responsable i equilibrat de la seva solitud, convertint-la en un factor d’homeòstasi emocional i anímica-, la perseverança i el significat, -la rellevància vital dels objectius personals que la persona va traçant i amb els quals vertebra el seu projecte de vida-.

Polk, (1993), va realitzar un estudi amb el qual va arribar a taxonomizar iniciàticament les característiques de la resiliència mitjançant 26 clústers, que posteriorment va reduir a 6: atributs psicosocials, atributs físics, rols, relacions, característiques en resolució de problemes i creences filosòfiques. Els atributs sicosociales i físics van ser interrelacionats, va fer el propi amb els conceptes rols i relacions, generant a partir de dites aparejamientos quatre patrons per a la resiliència: el patró disposicional , el patró relacional, el patró situacional, i finalment, el patró filosòfic.
El patró disposicional fa referència al paper que juguen els atributs psicològics relacionats amb l’ego, modulats pels atributs físics.

El patró psicosocial inclou la competència personal i el sentit del self; els atributs físics són els factors constitutius i genètics que permeten l’eclosió de la resiliència. Els factors físics no s’enfoquen cap a qüestions anatòmiques sinó que intel·ligència, salut i temperament són inclosos en el clúster “factors físics”.

El patró relacional fa referència a les característiques dels rols i les relacions que influencien la resiliència. Inclouen factors extrínsecs com la valoració en la relació d’atributs com la proximitat o la confiança, i factors intrínsecs com donar-li sentit a les experiències, tenir habilitats identificatives de models positius de relació, o la proclivitat voluntària en la cerca de figures en qui poder confiar. Aquests factors deriven en una major autoconfiança i una major qualitat de la intimitat personal.

El patró situacional fa referència a la forma característica en la manera d’aproximar-se a les situacions o factors estressors. Es posa en relleu en la valoració cognitiva que l’individu duu a terme sobre l’esdeveniment concret. Les habilitats en la resolució de problemes i l’acte consciència sobre aquestes, semblen afavorir una millor predisposició en l’afrontament i, per descomptat, una major capacitat de gestió situacional.

Resiliència i Vulnerabilitat
Són nombrosos els investigadors que afirmen que resiliència i vulnerabilitat són els pols oposats d’un mateix continu. Ferguson, (2003) va afirmar que la vulnerabilitat, al contrari que la resiliència, exerceix de factor augmentatiu en la probabilitat de produir-se un desenllaç negatiu davant l’afrontament d’un esdeveniment traumàtic o advers. L’autoestima sembla jugar un paper rellevant a l’hora de fer vascular a un individu cap a un pol o un altre. Una baixa autoestima es considera un factor de risc per a la derivació en seqüeles perjudicials a partir d’un esdeveniment advers. Per contra, una elevada autoestima sembla entroncar amb una major resiliència i, en conseqüència, juga un paper protector en l’afrontament i metabolización d’un esdeveniment punitiu.

Locus de Control i Estil Atribucional
En psicologia, el locus de control fa referència a l’atribució perceptiva que un individu duu a terme respecte a la localització dels agents causals dels seus esdeveniments. També a la creença de control que l’individu té sobre factors interns i externs, i les estimacions quant a la probabilitat d’ocurrència d’un esdeveniment advers a partir d’aquesta autopercepció.
Nombrosos estudis semblen coincidir que la resiliència es veu enfortida en nens amb una major presència de locus de control intern. D’aquí sembla derivar-se el fet que els nens que atribueixen l’ocurrència dels seus episodis vitals a factors interns correlacionen amb una major autoestima, una major sensació d’acte eficàcia, seguretat en si mateixos en l’afrontament de situacions desafiadores, major capacitat a l’hora de trobar significat i sentit a les experiències que produeixen malestar.

Anthony (1987), considera que entre els 3 i els 5 anys es troba la forqueta temporal en la qual els nens consoliden el sentit d’autoeficàcia, essencial per a apuntalar i adreçar el locus de control en i cap a factors interns.

Resiliència, Tret de Personalitat o Patró Conductual?
Aquesta dicotomia continua generant molt debat dins de la comunitat científica.

Dilucidar aquesta “incògnita” resulta de vital importància, perquè de la decisió que es consensue es derivaran totes les intervencions psicològiques encaminades tant a la seva avaluació com creació d’eines psicoterapèutiques i l’articulació de programes complets d’actuació amb la finalitat d’enfortir-la en aquelles persones que emmalalteixin l’absència d’aquesta qualitat de supervivència.
Un delos primers a postular-se ha estat Herrenkohl, (1994), qui considera que la resiliència és un constructe interactiu entre les característiques biològiques del nen, la seva personalitat, les seves influències ambientals, les seves pròpies experiències i la capacitat del nen a madurar psicològicament a partir de les seves pròpies vivències…

Luthar (2000), distingeix entre resiliència i ego resiliència. Considerant que l’ego resiliència sí que seria un tret de personalitat del subjecte, innat, que no requereix d’experiència adversa prèvia per a fer eclosió, mentre que considera a la resilienca “a seques” un procés dinàmic que evoluciona en sintonia amb l’ocurrència d’esdeveniments vitals dificultosos o traumàtics.

Luthar i Zelaco (2003), consideren que la resiliència mai hauria d’utilitzar-se com un adjectiu qualificatiu que categoritzi a una persona sinó com un descriptor de perfils o trajectòries. El concepte de tret deixa fos factors d’influència social i ambiental que sí que fa per incloure tota la teoria desenvolupada sobre la resiliència.

Resiliència, Concepte útil o futil)
A causa de la irrupció que el concepte resiliència ha protagonitzat en l’última dècada, especialment en el camp de la salut mental en general, i en àrees més específiques com el camp de les addiccions a substàncies estupefaents, en particular, resulta pertinent quant útil resulta el concepte resiliència, ja que de la seva precisió dependrà posteriorment l’èxit diagnòstic.

Un gran nombre d’estudis longitudinals coincideixen a considerar que el concepte resiliència ha demostrat un gran poder explicatiu a l’hora de fer recognoscibles els processos adaptatius reeixits de persones adultes que en la seva infància van haver de bregar amb episodis traumàtics o altres esdeveniments adversos. Com a contrapartida, trobem que la utilitat identificativa del concepte també ha derivat en una sobreutilización d’aquest, i ha portat a pensar, en nombroses ocasions, que el fet de ser resilients ens garantia per se una sortida airosa i reeixida davant qualsevol hàndicap que pogués sobrevenir en l’esdevenir de la vida.

No obstant això, definicions com les de Garmendy (1991), “la capacitat per a recuperar-se i mantenir una conducta adaptativa que pot seguir a una retirada o incapacitat inicial després d’iniciar-se un esdeveniment estressant”, contribueixen a l’enfortiment del concepte, a l’afinació investigativa sobre el mateix i a la posada en marxa d’estratègies psicoterapèutiques eficaces en l’enfortiment d’aquesta.

A manera de tancament
La resiliència hauria de continuar acreixent la seva rellevància en el camp de la psicologia en general, i la psicopatologia en particular. Hauria de ser un element clau en la prevenció i el tractament de determinats trastorns de personalitat o trastorns clínics. Aprofitar la seva capacitat per a capturar sintèticament el complex corpus de variables intervinents en la gènesi dels processos adaptatius reeixits. En resum, el terme resiliència i la seva utilització en el camp de la psicologia, encara a risc de ser sobre utilitzat, contribueix molt positivament en la ubicació de les coordenades semàntiques dels processos adaptatius amb resultats favorables en situacions adverses.

Bibliografia
Díaz, R., González, S., Ivonne, N., Montero, M. López-Fuentes, A. Resiliència en Adults majors: estudi de revisió.
Bosch, O. Resiliència.