Des de petits entrem en contacte amb la paraula responsabilitat. A partir de les nostres experiències, en la nostra família i després en els espais fora de casa, desenvolupem la idea de fer-nos càrrec de les coses, de les situacions i de les persones. En aquest últim cas podem pensar que la responsabilitat només és present en relacions que impliquen una jerarquia entre les parts, per exemple, els pares són responsables dels fills, el germà major és responsable del menor, un gerent és responsable dels seus empleats, un professor dels seus alumnes. Des d’aquesta idea la responsabilitat es torna un aspecte evident i fonamental, però sembla que només es dona dins d’aquesta mena de relacions quan no és així. La responsabilitat també és un element constitutiu en les relacions que establim amb els nostres parells. Més aviat, la responsabilitat és una part fonamental de qualsevol relació.

La responsabilitat afectiva tracta de concebre les relacions amoroses i sexuals com a espais on cadascuna de les parts implicades es veu afectada per les accions i decisions de l’altre, és a dir, assenyala necessitat de generar consciència respecte a que no podem partionar-los de com incidim en l’altre. No es tracta d’evitar costi el que costi el dolor de l’altre, ni de posar les seves necessitats i desitjos a costa dels nostres, sinó de saber que les nostres accions tenen impacte en els altres, per la qual cosa és necessari plantejar, acords, evidenciar necessitats, explicitar desitjos, etc.

En una relació sexe-afectiva no hem d’assumir que l’altre sap el que volem, que aquesta en el mateix canal, que mentre jo sigui clar amb el que vull, és problema dels altres com ho entenguin. Les persones no som objectes que només som aquí per a satisfer necessitats (emocionals o sexuals), de manera que no hem de tenir relacions amb la idea que l’altra persona hagi de sadollar les nostres demandes i desitjos. Es tracta de saber que tota relació implica un respecte a l’altre com a individu.

La Responsabilitat afectiva cerca la construcció de relacions més equitatives, més respectuoses i transparents.

En una relació hem de tenir en compte que tenim la capacitat de generar coses en l’altre i que aquest un altre també pot generar coses en nosaltres, per la qual cosa aquesta consciència ens permet plantejar accions basades en la comunicació i en l’establiment d’acords.

Hem de tenir present que som capaços de tenir efectes en l’altre i que l’altre té efectes en nosaltres, per la qual cosa hem de ser responsables dels nostres actes i les seves conseqüències.

En resum, què és la responsabilitat afectiva? S’estructura sobre la base d’un compromís cap a l’altra persona. Consensuem les emocions, ens orientem a la cura i sempre hi ha alguna forma de diàleg. Per a això, no sols hem de tenir en compte les nostres necessitats i els nostres valors, sinó saber arribar al que tenim enfronti. Hem d’entendre, acceptar i respectar les necessitats i els valors aliens, independentment de si estem d’acord o no. És saber que l’altre és sempre tan important com un mateix, sense jerarquies ni lluites de poder. Aquesta manera de vincular-nos es fa amb qualsevol tipus de relació que mantinguem. La responsabilitat afectiva augmenta en profunditat segons hi ha una relació més estreta, però no varien els principis ni els recursos. Així, augmentaré el grau d’escolta empàtica, per exemple, amb la meva parella, però també hi haurà una escolta empàtica amb un company de treball, encara que sigui més superficial. L’única cosa que varia és la profunditat.

Per què actualment es parla tant de responsabilitat afectiva?
Des de petits ens han educat de manera que, o bé prioritzem les necessitats alienes en comptes de les nostres, o, al contrari. Sembla que culturalment no sapiguem mantenir un equilibri entre el que soc jo i el que és l’altre. Ens movem entre la servitud i l’egocentrisme. Veig que els altres estan abans i per sobre de mi o bé vull trepitjar a tothom pel meu complex de superioritat. Tanmateix, això s’allunya del concepte de responsabilitat afectiva ja que, abans de res, ha d’existir un equilibri. Cap està per damunt. És per això que, encara que anem evolucionant en aquesta matèria, no sempre som responsables afectivament. De fet, sembla que ens costa.
La manera de vincular-nos va canviant a mesura que el temps passa. De manera que hem de continuar avançant cap a aquesta direcció, adoptant cada vegada més conductes que ens acostin al benestar i l’equilibri emocional. Per a això, hem d’aprendre a ser més responsables emocionalment amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Per què és tan important tenir responsabilitat afectiva?
Relacionar-nos des de la responsabilitat afectiva ens permet desenvolupar un vincle més sa, ple i segur. La comunicació és fluida i la transparència permet eliminar l’endevinació de les emocions i pensaments de l’altre. I això és la base necessària perquè puguem construir relacions sanes, de qualitat.

Com puc ser responsable afectivament?
S’han de tenir en compte els següents principis:
• No sols existeix un: ni només existeixo jo en la relació ni només existeix l’altre. Els dos som igual d’importants en tot moment, sense excepcions ni paranys. Hem de tenir-nos en compte a nosaltres i als altres.
• No tot és perfecte: a vegades apareixen problemes que poden resoldre’s. Que no hi hagi sempre un benestar no implica que tot estigui perdut. Però també cal valorar la freqüència dels problemes, la magnitud i si ens compensen.
• Acció i conseqüència: haig de saber mirar més enllà de les meves accions. Tot el que faci impactarà en mi i en l’altre. De quina forma vull impactar en els altres?
• Comunicació: la comunicació és un pilar fonamental en les relacions. Abans de res, hem d’expressar-nos i deixar que l’altre s’expressi. Hem de tenir a confiança i llibertat per a expressar tot allò que necessitem, partint sempre des del respecte.
• M’escolto: és molt important realitzar l’exercici d’escoltar-se a un mateix diàriament. Ens permetrà conèixer i valorar el que sentim, la qual cosa volem o el que necessitem. Una vegada que això és clar, em puc vincular millor. Per a això, hauré de prendre’m espais i pauses per a reavaluar-ho.

Com detectar persones que no estan sent responsables afectivament?
A pesar que cada vegada es parli i es dugui a terme el ser responsables afectivament, encara ens trobem en moltes relacions (ja siguin d’amistat, de treball, de parella…) persones que tenen conductes en les quals es mouen en els extrems que parlàvem anteriorment d’egocentrisme o la servitud. Això fa que ens allunyem de l’equilibri i que no sapiguem mantenir relacions sanes. Quines són aquestes conductes?• Trencar la confiança: quan no respectem els límits dels altres ni tampoc sabem defensar de manera assertiva els nostres.
• No valorar les emocions: això ocorre quan no valorem les nostres emocions, no les escoltem o no les respectem. Però també passa quan fem això mateix amb els altres. Pot ser que sí que m’importi quan jo estic trist, però menyspreu quan ho estàs tu.
• Endevinació: a això juguem amb freqüència. Ha de ser l’altra persona la que endevini què necessito o què m’ocorre. Creiem que han de llegir-nos, especialment quan nosaltres donem incondicionalment. Aquesta conducta és un error que passa sovint en moltes relacions, hem d’aprendre a expressar allò que necessitem i facilitar a l’altre l’espai perquè ho faci.
• Ocultar informació: en alguns moments, hi ha informació molt rellevant per a la relació que ocultem. No es tracta, com veurem, de bolcar tota la informació, sinó donar a l’altre el que pot necessitar. Per exemple, estic coneixent a una persona que podria il·lusionar-se i ometo que tinc parella.
• Ser massa sincers: donar tota la informació a l’altre ni és sempre rellevant ni aconsellable. Puc, de fet, ferir a l’altra persona o carregar-li amb assumptes que hauria de gestionar jo mateix. Quan trenco la seguretat de l’altre, és quan l’estic donant una informació dolorosa emmascarada en sinceritat.
• La il·lusió dels altres: jo no soc responsable de les expectatives que els altres formen sobre mi o, almenys, no hauria de ser-ho. Però sí que soc responsable quan les meves actituds estan fent que la il·lusió d’una persona augmenti quan jo no vull aprofundir en aquesta relació. No sols amb una possible parella, sinó també amb un amic o una companya de treball.

Si creus que necessites ajuda per a treballar aspectes de tu o de la teva vida pots sol·licitar una primera sessió informativa en l’apartat de “Contacte”. En el centre de psicologia sanitària Canvis de Barcelona realitzem psicoteràpia individual i de parella. Si tens qualsevol dubte, pots contactar amb nosaltres. Estarem encantats de poder ajudar-te.

Referències:

López, M. (2019). Por una pedagogía del cuidado, el acuerdo y la responsabilidad afectiva. LATFEM Periodismo feminista, 8.

Wojtyla, K. (2008). Amor y responsabilidad (Vol. 35) Palabra.

Herrera, H. M. (2006). Amor y libertad: el espíritu de la responsabilidad social. Pontificia Universidad Javeriana.

Ferrario, C. M. (2018). Poliamor, parejas abiertas y anarquía relacional: Una etnografía sobre el amor libre. In X Jornadas de Sociología de la UNLP 5 al 7 de diciembre de 2018 Ensenada, Argentina. Universidad Nacional de La Plata. Facultad de Humanidades y Ciencias de la Educación. Departamento de Sociología.