Creus que els psicòpates no senten empatia ni tenen emocions? Que tenen una mirada freda, expressions serioses i una capacitat intel·lectual superior? Que estan bojos, són uns criminals i mai podran integrar-se en la societat? Llavors continua llegint aquest article.
Per a entrar una mica en matèria, a la fi dels 80, la American Psychiatric Association, va substituir el terme “psicòpata” pel de “trastorn antisocial de la personalitat”, que també inclou el terme de “sociópata”.
Encara que siguin conceptes que solen barrejar-se, hi ha nombroses diferències entre tots dos tipus, així que, farem una distinció entre ells amb la condició d’aprofundir en major mesura en les emocions de cada perfil.
La personalitat dels sociópatas els fa tenir menys estabilitat emocional i, al seu torn, presenten una alta impulsivitat. Tendeixen a l’aïllament i a tenir un comportament poc sociable, veient-se, així, com a persones que no encaixen fàcilment en la societat.
En el cas de ser criminals, hagin comès actes violents o no, solen ser moguts per actituds compulsives i, a més, poden arribar a sentir remordiments després d’això. El seu perfil mostra a una persona impacient, fàcilment explosiva i inestable i, per tant, manquen d’una bona capacitat de planificació.
D’altra banda, els psicòpates no són tan cridaners a simple vista, ja que són capaços d’integrar-se millor en la societat. Semblen persones normals, sociables i empàtiques. No tenen problema a manejar-se amb altres persones perquè mostren un gran encant superficial, eloqüència i seguretat.
Aquests, al seu torn, són més freds i calculadors, per la qual cosa planegen molt bé els seus actes i no tenen por de prendre riscos amb la condició que no els detectin. Ells no es deixen portar de moment, són pacients i, a causa d’això, aconsegueixen cometre un menor nombre d’errors. Aquests, per contrari, no senten remordiments.
No resulta una tasca senzilla poder distingir entre tots dos tipus de trastorns ja que és tot un conjunt continu de conductes i, molts professionals encara no es posen d’acord en si cal diferenciar-los o no.
Però aquells que creuen que cal diferenciar-los coincideixen que la psicopatia és la presència del trastorn de personalitat antisocial hereditari i la sociopatía és l’aparició d’aquest trastorn degut a causes internes i/o externes com: una lesió cerebral, vivències traumàtiques amb elevades dosis d’estrès, abusos, negligència en edats primerenques… en resum, un component latent intern que pot ser activat per l’entorn.
A més, sabem que existeix una espècie de vincle que resulta particularment interessant entre els psicòpates o sociópatas i els assassins en sèrie. En aquest sentit, és important aclarir que, no tots els psicòpates o sociópatas s’arriben a convertir en assassins en sèrie i que, al seu torn, aquests últims no tenen per què ser psicòpates o sociópatas.
Amb això, ens pot sorgir la següent pregunta: què és el que determina que uns siguin assassins violents i, uns altres, persones normals?
Aquí és on entra en escena la importància de les emocions. Les emocions, són una experiència afectiva de caràcter positiu o negatiu que afecta nivell de tres sistemes complementaris: el conductual/expressiu, el cognitiu/subjectiu, i a nivell fisiològic/adaptatiu.
D’aquesta manera, les emocions compleixen un paper fonamental en la conducta violenta, ja que la violència ve acompanyada precisament d’emocions molt fortes. Però, també cal considerar diversos trets de la personalitat que intervenen en el comportament violent.
Nombrosos estudis duts a terme amb reclusos revelen que la personalitat depredadora i freda característica del psicòpata s’associa amb un escàs funcionament de l’àrea cerebral encarregada de la resposta emocional negativa. I quin efecte té això?
Perquè imagina que tenim dos botons, un de “aproximació” i un altre de “fugida”. En el cas dels psicòpates és com si ells tinguessin aquest botó bloquejat.
Així, per exemple, es va dur a terme un estudi en el qual se’ls donava una quantitat de diners que podien conservar o apostar per a guanyar més o perdre aquesta aposta.
Les persones normals triaven quan els convenia apostar i quan no, depenent de la probabilitat d’encert, però els psicòpates, ho apostaven tot sempre i resulta que justament aquesta característica feia que finalment obtinguessin una major quantitat de diners que les persones normals.
D’aquesta manera, aquesta capacitat disfuncional del seu sistema pot resultar ser de gran avantatge en unes certes situacions, però no en unes altres. És per això que, moltes de les personalitats amb trets psicopàtics són les que ocupen càrrecs de més poder, perquè “van amb tot” sent capaços d’arriscar-se més.
D’altra banda, hi ha diversos estudis sobre el trastorn antisocial de personalitat que podrien dividir-se en:
– Estudis que incloïen llenguatge:
1. La capacitat per a experimentar por o ansietat: la capacitat per a experimentar la por o l’ansietat està molt disminuïda en comparació amb persones no psicòpates, ja que, tal com hem esmentat això té a veure amb el fet que el seu “botó de fugida” no funciona com ho faria normalment i la seva percepció del perill no és la mateixa que la nostra.
Per exemple: en un experiment en el qual se’ls mostraven estímuls amenaçadors o dolorosos, els percebien com una cosa simplement “interessant” i la seva taxa cardíaca no augmentava en cap moment, en comparació amb el grup de no psicòpates que sí que mostraven aquesta alteració.
2. Resposta emocional a imatges: reaccionen de la mateixa manera tant a estímuls agradables com desagradables, ja que, quan se’ls presenten imatges de diferent valència, mostren el mateix nombre de parpellejos davant tots dos estímuls.
3. Resposta emocional verbal: quan se’ls demana que imaginin frases neutres i altres d’un contingut emocional elevat, a penes hi ha diferència en la taxa cardíaca entre tots dos tipus de frases i, en canvi, aquesta sí que existeix en subjectes no psicòpates, la qual cosa torna a evidenciar la limitada capacitat que presenten per a sentir-se afectats per les emocions.
4. Afectació en la conducta ètica: l’ètica està composta, d’una banda, d’un conjunt de coneixements i, per un altre, de l’acceptació i codis morals i socials propis de cada regió.
D’aquesta manera, la persona ha de saber com aplicar aquesta ètica i aprendre a ser un subjecte amb moral en posar-la en pràctica, ja que no és suficient amb estudiar-se només la teoria.
Això últim és justament el que succeeix amb els psicòpates, que fan ús del llenguatge sense arribar a entendre realment el significat del que expressen a causa de l’error d’integració entre les paraules i l’emoció.
Per exemple, en un estudi en el qual es plantejava el dilema del tren a un grup de psicòpates i de persones no psicòpates, sorgien resultats interessants.
El dilema del tren consisteix en el fet que estàs en la cabina del maquinista i el tren va sense frens. Davant tens una via en la qual hi ha 5 treballadors i no els pots avisar, l’única cosa que podries fer és donar-li a la palanca i canviar a la segona via, en la qual hi ha una sola persona.
En aquest cas, no sol haver-hi moltes resistències per part de tots dos grups i, racional i fredament, tots dos trien moure la palanca per a poder salvar 5 vides a canvi d’una.
Però què succeeix quan el dilema es torna menys impersonal? En aquest segon cas es planteja que tu estàs al costat de les vies i només pots frenar el tren si empenys a un home corpulent que tens davant a les vies.
Aquest dilema resulta personal i molt més complex per al grup normal, ja que ets tu mateix el que has d’empènyer a aquesta persona i, encara que no deixa de ser el mateix valor de vides (una a canvi de cinc), als psicòpates no els costa res prendre aquesta decisió.
Per a complicar-ho encara més, aquesta diferència de conducta es projecta d’una forma molt particular en el cervell. Resulta que el patró d’activació neuronal en tots dos grups està lligat amb els dilemes morals impersonals, però divergeix significativament quan les coses comencen a posar-se una mica més personals.
– Estudis que no incloïen llenguatge:
1. Estudi amb elèctrodes: es col·loquen elèctrodes al cap per a mesurar la capacitat de reacció dels subjectes. Així, s’ha vist que les persones no psicòpates són més ràpides i precises a l’hora d’identificar estímuls amb càrrega emocional que solament a paraules neutres i no s’ha vist aquesta diferència amb l’altre grup.
2. Estudi d’escàner: mitjançant aquest, també es presentaven paraules emocionals i neutres, però es mesurava el flux sanguini del cervell. Així, es va descobrir que el cervell dels psicòpates s’activa molt més que un cervell normal davant les paraules emotives que no amb les neutres.
Amb això es va arribar a la conclusió que els psicòpates han d’esforçar-se més per a reconèixer i processar les paraules emocionals i, això no s’aprecia en el grup normal perquè habitualment les persones estan acostumades codificar i processar les paraules emocionals, fent-ho amb naturalitat.
3. Ús de llenguatge metafòric: els psicòpates són molt capaços d’utilitzar metàfores, ja que això forma part del seu encant superficial i la seva gran capacitat manipulativa, per això és que és un bon recurs per a ells.
No obstant això, encara que no mostraven problemes per a comprendre el sentit literal de les metàfores, si se’ls afegia una connotació emocional, realitzaven fallades importants. Per exemple:
• La frase “l’home és un cuc que viu en el cadàver de la terra” la van valorar molt positivament.
• La frase “l’amor és un antídot per a les malalties del món”, la van valorar molt negativament.
4. Ús de llenguatge incongruent: en la mateixa línia, si tenen dificultats per a entendre el sentit real de les paraules amb càrrega emocional, resulta molt probable que el seu discurs ens pugui arribar a semblar una miqueta estrany, mostrant falta de sentit, saltant d’una cosa a una altra o arribant a conclusions que no tenen a veure amb el que s’ha dit abans.
5. Asimetria de processament: en les persones destres, l’hemisferi dret del cervell és l’encarregat de processar el material emocional i l’altre costat és el responsable del sentit descriptiu de les paraules.
D’aquesta manera, en una persona normal, el cervell s’activa de manera proporcional depenent de la valència de les paraules, però en una persona psicòpata aquesta diferència és molt més difusa, perquè requereixen de tots dos costats del cervell per a processar informació emocional.
És per això que, encara que siguin capaços de formular frases sense molta dificultat, però el que diuen no acaba de ser una cosa rellevant, ja que reflecteixen aquesta manca emocional que no han aconseguit obtenir de manera normal mitjançant les experiències i els significats socials.
En definitiva, són moltes les variables que cal tenir en compte per a poder identificar a una persona amb trastorn antisocial de la personalitat i ja hem vist que els graus són bastant diferents.
Així i tot, són persones que es camuflen molt bé, i encara que no sentin les emocions com ho fem nosaltres, diversos estudis han evidenciat que la seva capacitat per a detectar-les en la resta és fins i tot superior a la nostra, per la qual cosa, són hàbils a aprendre-les, fingir-les i a comportar-se com nosaltres.
També, cal dir que, encara que els psicòpates tinguin mancances emocionals com la por, ansietat i fins i tot tristesa, sí que són capaces d’experimentar emocions com l’alegria, la sorpresa i el fàstic, només que, a vegades, les senten en un context que ens resultaria difícil de comprendre.
D’aquesta manera, també existeixen els coneguts psicòpates integrats, el “botó negatiu desactivat dels quals” els permet exercir professions molt complexes com ser cirurgià, bomber, desactivador d’artefactes explosius… aquelles activitats que requereixen d’una temprança absoluta. Per tant, no tots ells són assassins o delinqüents sinó, per contrari, molts d’ells exerceixen labors que nosaltres no seríem capaces de realitzar.
Alguns autors afirmen que és un tret evolutiu que ha romàs amb el pas dels anys. Antany, era imprescindible que hi hagués individus que sortissin a caçar, que fossin capaços de prendre riscos, sent pacients en esperar a les seves preses i no temessin als depredadors.
En la societat moderna, ja no és necessari realitzar aquest tipus de coses, però és probable que aquest “gen” hagi sobreviscut fins ara traspassant-se de generació en generació.
També cal tenir en compte que els estudis realitzats fins ara en aquest camp són bastant recents i hi ha moltes coses que ens queden per descobrir respecte al trastorn antisocial de la personalitat.
Des de Canvis, treballem amb diverses problemàtiques i si després de llegir aquest article consideres que podríem ajudar-te, sempre pots contactar amb nosaltres per a sol·licitar la teva primera visita gratuïta.
«Gairebé tothom pensa que sap què és una emoció fins que intenta definir-la. En aquest moment pràcticament ningú afirma poder entendre-la» (Wenger, Jones i Jones, 1962).

Referències
Fernanda, M. (1 d’octubre de 2019). Quina diferència a un psicòpata d’un sociópata? Psyciencia. https://www.psyciencia.com/diferencia-psicopata-sociopata/
Hare, R. D. (2000). La naturalesa del psicòpata: algunes observacions per a entendre la violència depredadora humana. Violència i Psicopatia, 2, 17–49.
Ostrosky, F. (2010). La psicopatia: característiques biològiques, conductuals i el seu mesurament. E. García (ed.), Fonaments de Psicofisiología Jurídica i Forense. Oxford University Press, 137-154.
Ricaurte, R. (2018). Retrat de les emocions vistes per un psicòpata. Elsevier