La relació entre mare i filla representa un dels vincles afectius més profunds i significatius en el desenvolupament humà. No obstant això, aquesta relació es construeix a partir d’una complexa xarxa d’emocions, expectatives i tensions que es modelen tant per factors individuals com per contextos socioculturals.

En aquest article s’exposaran aspectes com: el rol de ser mare, la transmissió intergeneracional i l’amor ambivalent entre la dependència i l’autonomia.

El rol de ser mare

Les mares no sols crien a les seves filles; també els transmeten, conscient o inconscientment, les seves pròpies vivències, valors i ferides. Aquesta transmissió intergeneracional pot incloure expectatives sobre el rol femení, el cos, la maternitat i la forma “correcta” d’estimar i ser estimada.

La maternitat és una experiència multifactorial que engloba una sèrie de funcions que poden variar segons el context cultural, històric i social.  No obstant això, algunes de les funcions que compleix aquesta figura són: biològica i de cura física, afectiva, educativa, simbòlica i de transformació personal.

Quant a la funció biològica, la funció més evident és la de la gestació i el part. Aquest procés marca l’inici del vincle mare i filla ja que implica una transformació profunda del cos, del sistema hormonal… Entenent el procés com una experiència biològica però també psíquica i emocional, comportant en la mare temors, il·lusions, expectatives… Portant a la mare, en moltes ocasions, a una reconfiguració de la identitat. En arribar el moment del part es fa realitat la separació física entre mare i bebè, la qual cosa sol causar una unió emocional encara més intensa. L’experiència vivencial del part en si, pot influir significativament en el posterior estat emocional de la mare, així com en l’establiment del vincle primerenc. A més, quant a la provisió de cures bàsiques la mare s’encarregarà de funcions com l’alimentació, la higiene, salut i protecció física del bebè. De totes maneres, l’amor i la responsabilitat materna no depenen exclusivament del vincle biològic, sinó del compromís afectiu i ètic amb la cura del bebè, com seria l’exemple de les mares adoptives.

Respecte a la funció afectiva, la mare sol ser la primera figura d’inclinació de la nena, per la qual cosa el vincle emocional sol ser crucial per al seu desenvolupament emocional. A més, com la seva figura adulta de referència sol ser el seu principal sostingues emocional, exercint funcions com reconèixer i validar les seves emocions, tenir la capacitat de contenir, consolar i oferir seguretat afectiva enfront de les seves necessitats… I sobretot, ser una figura de suport.

La funció educativa és essencial per al desenvolupament dels infants, per això la mare transmetrà aprenentatges a la seva filla com les normes, valors i costums de la societat, transmetrà la cultura familiar, li ensenyarà la llengua materna… Una de les tasques més difícils en aquest sentit serà establir límits i desenvolupar la responsabilitat personal. Tots aquests aprenentatges es relacionessin amb la funció simbòlica, creant així un model d’identitat mitjançant la construcció del jo.

Finalment, totes aquestes funcions causessin en la mare una transformació personal, ja que el fet de ser mare produirà un canvi de rol vital produint canvis en la identitat personal, els seus vincles i el seu projecte de vida. Això provocarà el desenvolupament d’habilitats emocionals i relacionals i ambivalència emocional.

 La transmissió intergeneracional

Les relacionis mare-filla han estat objecte d’anàlisi des de múltiples disciplines a causa del seu impacte profund en la identitat, el desenvolupament emocional i la configuració de les relacions futures. Sovint idealitzades i entenent la relació de la mare cap a la filla com un “amor incondicional”, aquestes relacions també poden albergar tensions intenses, ressentiments i contradiccions emocionals. Comprendre aquest amor complex requereix abandonar els enfocaments simplistes per a endinsar-se en una visió més matisada que considera la interacció entre el biològic, el psicològic i el cultural.

La narrativa cultural també modela com mares i filles interpreten la seva relació. No obstant això, recerques en psicoteràpia familiar indiquen que quan totes dues parts aconsegueixen reconèixer mútuament la seva humanitat —amb fortaleses, limitacions i ferides—, s’obre passo a formes d’amor més madures, basades en l’empatia i el respecte.

La transmissió intergeneracional en si, es refereix al procés mitjançant el qual les mares transmeten a les seves filles no sols gens, sinó també patrons emocionals, creences, valors, comportaments, i formes de vinculació, moltes vegades de manera inconscient.

Aquest procés no implica necessàriament una comunicació directa o verbal. Per contra, gran part del que s’hereta ocorre a través d’actes  repetits, silencis, gestos, actituds i reaccions emocionals que els fills observen, internalitzen i imiten des de la infància.

Les mares traspassen a les seves filles “herències emocionals” no elaborades, és a dir, experiències no resoltes amb les seves pròpies mares. Per exemple, una dona que va ser desvalorada durant la seva infància poden, sense que hi hagi intencionalitat, projectar les seves inseguretats sobre la seva filla. Aquests condicionants es mantenen fins que algú, generalment la pròpia filla, té l’edat suficient per a identificar allò que no li agrada, qüestionar-ho i fins i tot arribar a trencar el cicle.

Aquestes “herències emocionals” no tenen per què ser sempre de manera verbal. És a dir, la història familiar respecte a traumes, pèrdues, dols no elaborats… també es traspassen a la següent generació. Aquests “llegats silenciosos” poden fer sentir en la filla angoixa o patrons relacionals repetitius. Per aquest mateix motiu, des de l’àmbit psicoterapèutic es recomana l’acte de parlar, recordar i resignificar aquestes experiències.

De totes maneres, no tota transmissió intergeneracional és negativa. També es transmeten fortaleses, resiliències, maneres d’estimar, creativitat, valentia i valors ètics. La clau està a poder fer conscient allò que es va heretar, i decidir què conservar, què transformar i què deixar enrere.

Aquest procés d’individuació, especialment en la relació mare-filla, pot ser dolorós però també alliberador. Implica reconèixer que la mare és una dona amb la seva pròpia història, condicionada pel seu temps i les seves ferides, i des d’allí, generar un vincle més empàtic, madur i lliure d’exigències impossibles.

L’amor ambivalent: entre la dependència i l’autonomia

Un dels aspectes més complexos i paradoxals del vincle mare-filla és l’ambivalència  emocional: la coexistència de sentiments intensament amorosos amb emocions de frustració, ràbia, culpa o rebuig.

Aquesta ambivalència no és un signe d’una relació disfuncional necessàriament, sinó una expressió natural d’un vincle profundament entrellaçat, on les fronteres entre el jo i l’altre es construeixen amb dificultat i, sovint, amb dolor.

En els primers anys de vida, la mare sol ser la figura central d’inclinació. A través de les seves cures, el bebè no sols sobreviu físicament, sinó que comença a construir una representació del món i de si mateix. Des de la teoria de la inclinació, una mare disponible emocionalment genera en la seva filla una base segura que li permetrà explorar el món.

No obstant això, aquest vincle també implica una fusió psíquica inicial, on la mare és viscuda com una extensió del propi cos. Separar-se d’ella implica, simbòlicament, separar-se d’una part d’una mateixa. Aquesta fusió inicial fa que les etapes següents del desenvolupament, especialment l’adolescència i l’adultesa, siguin un terreny fèrtil per a conflictes entre el desig d’autonomia i la necessitat d’aprovació o proximitat.

A mesura que la filla creix, emergeix una necessitat cada vegada més forta de diferenciar-se de la seva mare. Aquesta cerca d’individualització pot adoptar múltiples formes: triar un estil de vida diferent, rebutjar uns certs valors familiars, qüestionar la maternitat com un destí obligatori, nomenar ferides que abans estaven silenciades…

Aquesta necessitat de separació sol viure’s amb culpa i ambivalència: d’una banda, es busca una identitat pròpia; per un altre, es tem ferir o trair a la mare. De fet, moltes filles internalitzen una espècie de “lleialtat emocional” que els impedeix posar límits, expressar enuig o distanciar-se sense sentir-se males filles.

Del costat de la mare, el conflicte no és menor. A vegades, de manera inconscient, ella pot interpretar l’autonomia de la seva filla com un rebuig personal o una invalidació de la seva història. Això pot donar lloc a comportaments de sobreprotecció, crítica constant o dependència emocional invertida.

En moltes cultures, a les dones se’ls ensenya a estimar de manera incondicional i a cuidar com a expressió d’identitat. Aquesta càrrega simbòlica que recau sobre les mares fa que, quan una filla s’allunya o pren decisions diferents, s’activi una ferida narcisista: “No vaig ser suficient?”, “On vaig fallar?”, “Per què ella no vol el mateix que jo vaig voler?”.

D’altra banda, moltes filles aprenen que l’amor de la mare és condicional al compliment d’uns certs rols o expectatives. Aquesta forma d’amor “condicionat” genera inseguretat afectiva i una constant autoavaluació en termes de mèrit o conformitat: “Soc el que ella esperava?”, “Em voldrà igual si soc distinta?”.

Malgrat aquestes tensions, moltes relacions mare-filla evolucionen amb el temps cap a formes d’amor més madures. Això implica:

Acceptar la imperfecció de l’altre: reconèixer que la mare no és omnipotent ni perfecta, sinó una dona amb la seva pròpia història, ferides i limitacions.
Diferenciar sense trencar: poder establir una identitat pròpia sense que això impliqui tallar el vincle afectiu.
Nomenar l’ambivalent: parlar de la ràbia, el dolor i la frustració permet desidealizar la relació i obrir passo a l’empatia real.

L’ambivalència, en lloc de ser vesteixi com un problema a erradicar, pot assumir-se com un element constitutiu de l’amor profund: un amor que no és pla ni pur, sinó ple de matisos, contradiccions i evolució constant.

Conclusions

La relació mare-filla constitueix un dels vincles més determinants en la vida psíquica d’una persona. Al llarg del desenvolupament, aquesta relació es desplega en múltiples plans: biològic, emocional, simbòlic i relacional. Comprendre la seva complexitat requereix reconèixer que no es tracta d’un llaç estàtic ni idealitzat, sinó d’una experiència dinàmica i carregada d’ambivalències.

El rol de ser mare no pot reduir-se a la funció biològica de gestar i donar a llum. Ser mare implica una disponibilitat emocional sostinguda, una capacitat de sustentació i de ressonància afectiva amb el món intern de la filla. Aquesta funció comporta una responsabilitat psíquica: ser una figura prou bona, capaç de facilitar la construcció del jo, permetre la dependència inicial i després acompanyar el procés de separació.

En aquest camí de vinculació, s’activa un procés moltes vegades inconscient de transmissió intergeneracional. A través de paraules, silencis, gestos o repeticions inconscients, les mares transmeten les seves pròpies experiències, dols no elaborats, desitjos incomplerts o modes d’estar en el món. Aquesta herència emocional pot ser tant un recurs com un obstacle, i moltes vegades es cristal·litza en formes de relació que tendeixen a repetir-se entre generacions.

Una de les tensions més notables dins d’aquest vincle és la de l’amor  ambivalent: un amor profund que conviu amb la necessitat de diferenciació. La filla estima a la seva mare, però al mateix temps necessita allunyar-se d’ella per a construir-se com a subjecte autònom. Aquesta tensió genera sovint sentiments contradictoris, com a culpa, enuig o confusió, tant en la filla com en la mare. La dependència afectiva de l’inici ha de donar pas, gradualment, a una autonomia relacional, sense que això impliqui una ruptura emocional.

Per això, una relació mare-filla saludable no és aquella lliure de conflictes, sinó aquella on hi ha espai per al reconeixement mutu, el respecte per les diferències i l’elaboració conscient dels llegats rebuts. Només en nomenar l’ambivalència, resignificar la història heretada i permetre l’autonomia, pot generar-se un vincle més lliure, empàtic i transformador.

Si vostè o algú del seu entono necessita ajuda amb la relació mare i filla, no dubti a sol·licitar una primera visita informativa amb nosaltres, en el Centre de Psicologia CANVIS de Barcelona disposem d’un equip de psicòlegs/as que poden acompanyar el seu procés.

Bibliografia

Chodorow, N. (2002). L’exercici de la maternitat: Psicoanàlisi i sociologia de la maternitat. Gedisa.

González, L. E. (2010). Psicogenealogía: La història familiar com a eina terapèutica. Editorial Kairós.

Lebovici, S. (2006). El nen, el psiquisme i el cos. Paidós.

Miller, A. (2003). El drama del nen dotat: A la recerca del veritable jo. Tusquets.