La Síndrome d’Ulisses, també conegut com la síndrome de l’emigrant amb estrès crònic i múltiple, és un quadre psicològic que afecta persones que han migrat i enfronten condicions extremadament adverses en el seu nou entorn. Aquesta síndrome es caracteritza per un conjunt de símptomes emocionals i físics derivats de l’estrès intens i prolongat associat a la migració.

Resumeixen

La Síndrome d’Ulisses és una resposta extrema a l’estrès crònic que viuen molts migrants exposats a condicions adverses com la solitud, la por, la precarietat i la pèrdua de vincles. No es tracta d’una malaltia mental, sinó d’una reacció humana davant situacions límit. Aquest article explora les seves causes, símptomes, impacte en la identitat i estratègies d’afrontament, així com la importància del suport institucional i social per al seu abordatge.

Abstract

Ulysses Syndrome is an extremi response to the chronic stress experienced by many migrants exposed to adverse conditions such as loneliness, fear, precariousness and loss of ties. It is not a mental illness, but a human reaction to borderline situations. This article exploris their causis, symptoms, impact on identity and coping strategies, as well as the importance of institutional and social support for addressing them.

Paraules clau: Síndrome d’Ulisses, migració, estrès crònic, salut mental, dol migratori, identitat del migrant, exclusió social, resiliència, suport institucional, adaptació cultural.

Origen i Definició

El terme “Síndrome d’Ulisses” va ser encunyat pel psiquiatre espanyol Joseba Achotegui en 2002. S’inspira en el personatge mitològic grec Ulisses (o Odisseu), qui, en la seva odissea narrada per Homer, va enfrontar innombrables desafiaments i adversitats lluny de la seva llar en el seu intent de tornar a Ítaca. De manera similar, els migrants que pateixen aquesta síndrome viuen una “odissea moderna” plena d’obstacles, dolor i resistència, allunyats de les seves arrels, família i cultura.

La comparació amb Ulisses no sols és poètica, sinó profundament representativa de l’experiència emocional del migrant que, en deixar el seu país, emprèn un viatge incert ple de sacrificis, pèrdues, perills i esperances. Aquesta síndrome no ha de confondre’s amb una patologia mental clínica en si mateixa, sinó que ha d’entendre’s com una resposta extrema però comprensible davant una situació límit.

Factors Desencadenants

La Síndrome d’Ulisses no sorgeix simplement del fet de migrar, sinó que apareix quan la persona migrant s’enfronta a condicions de vida especialment dures, per a les quals no compta amb recursos personals, socials o institucionals suficients. Entre els principals factors desencadenants destaquen:

  • Soledad i aïllament social: La separació de sers estimats, la pèrdua del suport familiar i la dificultat per a establir noves relacions al país receptor poden provocar sentiments intensos de solitud i desconnexió. Moltes vegades, els migrants viuen en contextos on no coneixen a ningú, no dominen l’idioma i han d’afrontar el dia a dia sense un cercle de suport emocional.
  • Fracàs en el projecte migratori: Molts migrants s’embarquen en la travessia amb la il·lusió de millorar la seva qualitat de vida, trobar oportunitats laborals o brindar un futur millor a les seves famílies. No obstant això, quan aquestes metes no s’aconsegueixen a causa de barreres econòmiques, burocràtiques o socials, s’experimenta una frustració profunda. El contrast entre les expectatives i la realitat pot ser devastador.
  • Por constant: La inseguretat jurídica, el temor a ser detingut o deportat, i la possibilitat de ser víctima de racisme, xenofòbia o violència fan que moltes persones migrants visquin en un estat d’alerta permanent. Aquesta hiperactivació del sistema d’estrès pot derivar en alteracions emocionals, físiques i cognitives severes.
  • Condicions de vida precàries: L’amuntegament, la falta d’accés a un habitatge digne, ocupacions mal remunerades o informals, i la manca de serveis bàsics com a salut i educació augmenten el malestar general. Aquesta precarietat reforça el sentiment de vulnerabilitat i desesperança.
  • Dol migratori: Encara que menys esmentat, el procés de migració implica una sèrie de dols múltiples: per la família, la llengua, la cultura, l’estatus social, la terra natal. Sovint, aquests dols són no reconeguts o postergats, la qual cosa afegeix una càrrega emocional important.

Símptomes Associats

La Síndrome d’Ulisses es manifesta a través d’un ampli espectre de símptomes, que afecten no sols la salut mental, sinó també el cos i el funcionament cognitiu de la persona. A continuació, es descriuen les principals àrees afectades:

  • Àrea depressiva: Els símptomes depressius són molt comuns, incloent-hi tristesa profunda, anhedonia (incapacitat per a experimentar plaer), desesperança, pensaments negatius persistents i plor freqüent. En molts casos, aquestes manifestacions no compleixen tots els criteris per a un diagnòstic de depressió clínica, però la seva intensitat i durada resulten altament debilitants.
  • Àrea ansiosa: Els nivells d’ansietat són elevats i sostinguts. Poden aparèixer atacs de pànic, insomni, tensió muscular, irritabilitat, hipervigilancia i preocupació constant pel futur, la família que va quedar enrere o els problemes legals. L’ansietat també s’expressa com a inquietud física, necessitat d’estar en moviment o incapacitat per a relaxar-se.
  • Àrea somatomorfa: El cos també respon a l’estrès crònic. Maldecaps, molèsties gastrointestinals, contractures musculars, fatiga constant, palpitacions i sudoració excessiva són alguns dels símptomes somàtics reportats pels qui pateixen aquesta síndrome. Sovint, no existeix una causa mèdica detectable per a aquests símptomes, la qual cosa pot dificultar el seu tractament.
  • Àrea cognitiva: L’estrès prolongat afecta funcions cognitives com la memòria, la concentració i la presa de decisions. Les persones migrants amb aquesta síndrome poden experimentar confusió, oblits freqüents o dificultats per a organitzar els seus pensaments, la qual cosa impacta negativament en el seu acompliment laboral o acadèmic.

Diferenciació amb Altres Trastorns Mentals

Un dels aspectes més importants de la Síndrome d’Ulisses és el seu caràcter situacional. A diferència de la depressió major, el trastorn d’ansietat generalitzada o els trastorns psicòtics, no s’origina principalment per factors biològics o psicològics interns, sinó per les condicions externes extremadament adverses que viu la persona migrant.

Aquesta distinció és fonamental, ja que implica un enfocament terapèutic diferent. L’objectiu principal no és medicalitzar el sofriment, sinó comprendre-ho en el seu context social i humà. És necessari treballar sobre l’entorn, empoderar al migrant i brindar-li eines d’afrontament que li permetin recuperar la seva estabilitat emocional.

Impacte en la Identitat del Migrant

La migració no sols implica un canvi de lloc físic, sinó també una transformació profunda en la identitat personal. El migrant deixa enrere els seus rols familiars, la seva posició social, el seu entorn cultural i moltes vegades, la seva llengua materna. Aquesta ruptura pot generar una crisi d’identitat.

La Síndrome d’Ulisses intensifica aquest procés. La pèrdua de referents, la discriminació o el desprestigi social, i la sensació de no pertànyer a cap lloc poden fer que el migrant se senti “desdibuixat”, sense una base ferma sobre la qual reconstruir el seu sentit de si mateix. És comú que sorgeixin sentiments d’inferioritat, vergonya o inutilitat, especialment si no s’aconsegueix exercir la professió o activitats que es realitzaven al país d’origen.

Estratègies d’Afrontament

Encara que el context d’adversitat no sempre pot canviar-se immediatament, existeixen diverses estratègies que ajuden a mitigar l’impacte de l’estrès migratori i prevenir el desenvolupament de la Síndrome d’Ulisses:

  • Suport psicològic especialitzat: L’atenció terapèutica ha de ser culturalment sensible i adaptada a les realitats de la població migrant. La intervenció psicològica centrada en la resiliència, el processament del dol migratori i l’enfortiment de xarxes de suport ha demostrat ser eficaç.
  • Xarxes de suport social: El sentit de pertinença és clau. Participar en associacions de migrants, esglésies, clubs culturals o qualsevol espai on es pugui compartir experiències similars ajuda a combatre la solitud i fomentar la solidaritat comunitària.
  • Aprenentatge de l’idioma local: Dominar l’idioma del país receptor no sols facilita la comunicació, sinó que incrementa les possibilitats laborals, millora l’autoestima i permet una millor comprensió de l’entorn. L’accés a cursos gratuïts o subvencionats d’idiomes és una eina crucial d’integració.
  • Participació en activitats comunitàries: El voluntariat, els tallers artístics, les classes de cuina, els esports o qualsevol activitat que impliqui interacció amb altres persones locals contribueixen a la integració cultural i redueixen la sensació d’aïllament.
  • Mantenir vincles amb la cultura d’origen: Conservar tradicions, costums, música, menjars i relacions amb familiars i amics del país natal proporciona una base emocional estable i ajuda a mantenir una identitat coherent i arrelada.

Rol de les Institucions i la Societat

El reconeixement institucional de la Síndrome d’Ulisses és un pas fonamental per a atendre les necessitats reals de la població migrant. Els sistemes de salut, tant públics com privats, han d’estar capacitats per a identificar aquest fenomen i oferir respostes concordes. Això implica:

  • Formació de professionals sanitaris i socials en atenció intercultural i maneig del dol migratori.
  • Desenvolupament de polítiques públiques que garanteixin l’accés a la salut mental sense discriminació.
  • Programes d’inserció laboral i educativa per a migrants, que contemplin la validació de títols i l’ensenyament de l’idioma.
  • Campanyes de sensibilització per a combatre la xenofòbia i promoure una convivència basada en la diversitat cultural.

A més, les comunitats receptores tenen un paper fonamental. El rebuig, la discriminació i l’hostilitat agreugen el sofriment del migrant. Per contra, l’obertura, l’empatia i la solidaritat poden marcar una diferència significativa en el seu procés d’adaptació.

Què fer i què no fer

És fonamental crear una xarxa de suport social, estar en contacte amb altres immigrants i compartir vivència. Per a això és bo buscar migrants de la mateixa nacionalitat o grups de suport específics on visquem. Això fa que hi hagi “menys risc de trastorn mental”, però quedar-se molt ancorat en la comunitat pot fer que es prosperi menys.

També és recomanable fer exercici i activitats que baixin l’estrès.

Encara que és complicat donar un temps precís, set mesos després d’haver aconseguit una estabilitat el sofriment que se sent no ha disminuït, és bon moment per a demanar ajuda psicològica.

Què poden fer els altres

La societat d’acolliment juga un paper important, però qui no ha viscut aquesta situació pot ser que no entengui què implica el dol migratori ni l’estrès sostingut que deriva en la síndrome d’Ulisses. Això pot fer que no sapiguem com ajudar, què dir o fer.

Es recomana que l’entorn permeti a qui estigui aquesta situació que s’expressi lliurement i pugui parlar de què li passa i com se sent. És important no minimitzar el seu sofriment ni generar falses esperances davant un futur que és incert quan, per exemple, hi ha una visa o un treball que no arriba.

Com en qualsevol dol, cal evitar frases de l’estil “ja se’t passarà”, “no és per a tant”, “això són pors teves” o “tot sortirà bé”.

Se suggereix ni compadir ni victimitzar: acostar-se amb respecte, fins i tot amb una certa admiració. El migrant és una persona forta, algú que està anant cap endavant. Alhora, és important respectar la seva cultura, mentalitat i cosmovisió.

Si ens costa connectar emocionalment amb algú en aquesta situació, és important recordar que tots hem sofert alguna pèrdua i que és un bon exercici connectar amb l’emoció que vam tenir per a empatitzar amb el migrant. I pensar que, com va escriure la uruguaiana Cristina Peri Rossi, emigrar, partir a la fi, és sempre partir-se en dues.

Conclusió

La Síndrome d’Ulisses posa de manifest els desafiaments emocionals, físics i socials que enfronten milions de persones migrants en el seu intent per construir una vida millor. No es tracta d’una patologia individual, sinó d’una resposta comprensible a condicions de vida extremes.

Reconèixer aquesta síndrome és essencial per a desenvolupar polítiques públiques més humanes, sistemes de salut mental més inclusius i societats més solidàries. Només a través de l’enteniment, l’empatia i l’acció conjunta podrem garantir que la migració no es converteixi en una odissea dolorosa, sinó en una oportunitat de creixement i enriquiment mutu per a totes les persones involucrades.

Bibliografia

Achotegui, J. (2005). Els dols de la migració: una perspectiva psicopatològica i psicosocial. Revista Nord de Salut Mental, 5(24), 1-10.
Achotegui, J. (2008). La síndrome d’Ulisses: l’estrès extrem dels immigrants sense drets. Revista Mèdica Clínica Les Comtes, 19(1), 105-112. https://doi.org/10.1016/s0716-8640(08)70460-8
Achotegui, J. (2009). Migració i salut mental. La síndrome d’Ulisses, estrès extrem i psicopatologia reactiva en migrants. Revista de l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatría, 29(105), 115-129. https://doi.org/10.4321/s0211-57352009000100007
Bhugra, D. (2004). Migration, distrès and cultural identity. British Medical Bulletin, 69(1), 129-141. https://doi.org/10.1093/bmb/ldh007
Carballo, M., & Nerukar, A. (2001). Migration, Refugees, and Health Risks. Emerging Infectious Diseases, 7(3), 556–560. https://doi.org/10.3201/eid0703.017301
Kleinman, A. (1991). Rethinking psychiatry: From cultural category to personal experience. Nova York: Free Press.
Organització Mundial de la Salut (OMS). (2018). Promoció de la salut mental en migrants i refugiats. Ginebra: OMS. https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/mental-health-of-refugees-migrants
Urzúa, A., Heredia, O., & Caqueo-*Urízar, A. (2016). Estrès i salut en immigrants: Una revisió d’estudis a Amèrica Llatina. Salut & Societat, 7(2), 171-188. https://doi.org/10.22199/s07187475.2016.0002.00002
Martín-Baró, I. (1983). Psicologia social de la guerra: Trauma i teràpia. San Salvador: UCA Editors.
Kirmayer, L. J., Narasiah, L., Munoz, M., Rashid, M., Ryder, A. G., Guzder, J., … & Pottie, K. (2011). Common mental health problems in immigrants and refugees: general approach in primary care. Canadian Medical Association Journal, 183(12), E959–E967. https://doi.org/10.1503/cmaj.090292